El 28 de juliol de 2025, l’Audiència Nacional va dictar una sentència mitjançant la qual es posiciona a favor dels residents extracomunitaris, reconeixent el seu dret a deduir les despeses vinculades a l’arrendament d’immobles situats a Espanya.
En aquest article, analitzarem pas a pas la sentència, així com els beneficis i conseqüències d’aquesta.
a) NORMATIVA
En la seva redacció inicial, l’article 24 de la Llei de l’Impost sobre la Renda de No Residents (IRNR) establia que –amb caràcter general– la base imposable de l’impost estaria constituïda pel seu import íntegre, determinat d’acord amb les disposicions de la Llei de l’IRPF, sense que fossin aplicables els percentatges multiplicadors de l’article 23.1 de la mateixa Llei, ni les reduccions corresponents. Per tant, no s’hi preveia el dret a deduir cap despesa en el moment de determinar la base imposable.
Posteriorment, mitjançant la Llei 2/2010, d’1 de març, i la Llei 26/2014, de 27 de novembre, es va permetre que els residents d’Estats membres de la UE i de l’EEE poguessin deduir les despeses per determinar la base imposable.
Tot i que, amb el temps, l’àmbit subjectiu de la Llei s’ha ampliat, aquesta extensió no ha arribat als residents d’Estats fora de la UE o l’EEE, si bé en certa mesura s’hi havia arribat a través de la jurisprudència.
En l’actualitat, aquests contribuents tributen sobre el total dels ingressos bruts derivats del lloguer, aplicant-hi un tipus fix del 24 % (superior al tipus del 19 % aplicable als residents de la UE i l’EEE).
b) ANTECEDENTS DEL CAS
En el cas sotmès a consideració de l’Audiència Nacional, una contribuent resident als Estats Units d’Amèrica declarava els ingressos procedents de l’arrendament d’un immoble situat a Barcelona, mitjançant la presentació dels models 210 corresponents davant l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT).
L’Agència Tributària Espanyola li va denegar la possibilitat de deduir les despeses relacionades amb aquests ingressos, basant la seva decisió en què la pròpia Llei de l’IRNR només admet aquest dret per als residents de la UE i de l’EEE, sense contemplar-lo per als residents extracomunitaris.
En la mateixa línia, el Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC) va confirmar que la legislació espanyola no estableix la deducció de despeses per als residents de països tercers –com els residents als EUA– i va assenyalar que els Convenis per evitar la doble imposició –com el d’Espanya i els EUA– ja preveuen mecanismes suficients per evitar perjudicis al contribuent.
c) ANÀLISI BREU DE LA SENTÈNCIA
Contràriament al que sostenien l’AEAT i el TEAC, l’Audiència Nacional revoca aquests criteris fonamentant la seva decisió en els arguments següents:
- L’exclusió dels residents en països tercers del dret a deduir les despeses relacionades amb l’arrendament d’immobles situats a Espanya vulnera el principi de no discriminació consagrat a l’article 63 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), que garanteix la lliure circulació de capitals tant entre Estats membres com amb països extracomunitaris.
- La Direcció General de Tributs ha emès consultes vinculants (V3151-18, d’11 de desembre de 2018, i V3193-18, de 14 de desembre de 2018) en què reconeix que l’article 63 del TFUE no permet discriminar els residents fora de la UE i de l’EEE en situacions similars.
- Tot i que referides a l’Impost sobre Successions i Donacions, diverses sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (com la de 3 de setembre de 2014) reiteren que els efectes dels principis i llibertats comunitaris –com la lliure circulació de capitals– s’estenen expressament als residents en països tercers.
- Aquesta sentència no contravé el principi de no discriminació establert a l’article 25 del Conveni per evitar la Doble Imposició entre Espanya i els EUA. A més, no comporta cap risc de doble deducció de despeses si s’apliquen els mecanismes d’intercanvi d’informació disponibles entre ambdós Estats signants.
d) CONSEQÜÈNCIES DE LA SENTÈNCIA
Aquesta resolució reconeix que els residents en països tercers (fora de la UE i de l’EEE) que obtinguin rendiments del capital immobiliari procedents d’immobles situats a Espanya poden deduir les despeses vinculades amb l’arrendament en condicions similars a les dels residents comunitaris, sempre que es pugui acreditar que aquestes despeses estan directament relacionades amb els rendiments obtinguts a Espanya.
Entre les despeses deduïbles hi figuren: les amortitzacions de l’immoble i del mobiliari, els impostos i taxes municipals, les despeses de conservació i reparació, les primes d’assegurança, les quotes de comunitat i els subministraments, entre altres.
Tot i que aquesta sentència constitueix un precedent fonamental, cal tenir present que, per si sola, no genera jurisprudència vinculant i que l’Advocacia de l’Estat encara pot interposar recurs de cassació davant el Tribunal Suprem.
En cas que el Tribunal Suprem confirmi la mateixa línia interpretativa, el criteri adquiriria fermesa i, per tant, l’Agència Tributària estaria obligada a acatar la resolució.
Així, s’obriria la possibilitat que els contribuents residents fora de la UE i de l’EEE sol·licitin la rectificació de les seves autoliquidacions i la devolució de les quantitats ingressades en excés –amb els corresponents interessos de demora– dels exercicis no prescrits.
En definitiva, aquesta Sentència representa, sens dubte, un precedent fiscal rellevant. Tanmateix, és imprescindible comptar amb un assessorament adequat i diligent per comprendre plenament les possibles implicacions per als contribuents interessats.
A PLANA VENTURA GARCÉS restem a la seva disposició per assessorar-los i donar resposta a qualsevol consulta relativa a aquesta sentència.
