Alguns contractes d’agència recullen una clàusula en què s’estableix la percepció anticipada de pagaments a compte de la indemnització per clientela durant la vida del contracte. En la majoria d’aquestes clàusules s’estipula que l’agent, juntament amb la seva comissió habitual, cobrarà una altra quantitat addicional (ja sigui una part del total que cobra habitualment o una xifra concreta) a compte de la possible indemnització per clientela que pogués reclamar en els supòsits previstos en l’article 28 de la Llei de contractes d’agència.
LA LLEI CONTEMPLA AQUESTA POSSIBILITAT?
Aquest, entre d’altres, és un del interrogants: suposa això reconèixer que la indemnització per clientela és a compte, considerant que només està prevista per la Llei si es reuneixen determinats requisits? És necessari o convenient deixar constància del desglossament o diferenciació entre el que és la comissió habitual i la indemnització anticipada? Què passa si, arribat el moment, l’agent ha cobrat aquesta indemnització per clientela anticipadament al llarg de la vida del contracte i al final resulta que no es compleixen els requisits per a percebre-la? Haurà de retornar-la? Aquests són alguns dels diversos interrogants que aquest tipus de clàusules plantegen i als quals la Llei no sembla donar resposta.
En efecte, la Llei del contracte d’agència (Llei 12/1992, de 27 de maig) no prohibeix res sobre aquest tema, però tampoc no recull aquesta possibilitat de manera expressa. La Llei del contracte d’agència contempla en el seu article 28 el dret de l’agent a cobrar una indemnització per clientela si es compleixen una sèrie de requisits. Per tant es tracta d’una indemnització que no és automàtica. No es cobra pel simple fet que el contracte s’acabi, sinó que només es cobra si, acabat el contracte: i) l’agent ha aportat nous clients a l’empresari, ii) si la seva activitat pot continuar produint avantatges substancials per a l’empresari, i iii) resulta equitatiu que el contracte contingui pactes limitatius de la competència per a l’agent. Així, doncs, d’acord amb aquests requisits i segons com la jurisprudència n’ha desenvolupat la concurrència en determinats casos, sembla que no tindria sentit establir per contracte la possibilitat d’una indemnització per clientela anticipada, perquè no serà fins al final del contracte quan es podrà valorar si l’agent hi té dret o no.
No obstant això, aquesta primera impressió, que pot semblar lògica, no concorda amb la llibertat de pactes que existeix entre les parts contractants sempre que no vagin en contra de lleis imperatives (principi contingut en l’article 1.255 del Codi civil). De fet alguns dels nostres tribunals es decanten per donar validesa a aquesta llibertat de pactes i entenen que una clàusula que contempli el pagament anticipat a compte de la indemnització per clientela és vàlida (SAP de Sevilla, secció sisena, de 24 de gener de 2019, i SAP de Madrid, secció divuitena, de 22 de novembre de 2017, entre d’altres). I això concorda amb el que opinen altres jurisdiccions europees respecte a aquesta qüestió: els tribunals francesos també tenen per vàlides aquests tipus de clàusules amb pagaments anticipats a compte de la indemnització per clientela (Tribunal laboral de Mulhouse, 20 d’octubre de 2005, i Tribunal laboral de Nanterre, 9 de gener de 2006).
Una cosa diferent que no és admesa pel Tribunal Suprem espanyol és que el contracte d’agència contempli una clàusula que determini l’import concret de la indemnització a l’agent per avançat i ho faci de manera diferent a la que s’estableix en la Llei del contracte d’agència. Així, doncs, aquest tipus de pacte en el qual es concreta la quantitat de la indemnització que percebrà l’agent per qualsevol concepte quan s’acabi el contracte no és vàlid (sentència del TS del 8 d’octubre de 2010). No és el mateix pactar bestretes a compte d’una indemnització per clientela que no se sap si serà de 10 o de 1.000 €, que pactar que l’agent cobrarà «X» per indemnització de clientela a la fi del contracte. Aquesta última fórmula va contra el càlcul establert per llei per a la indemnització per clientela (norma imperativa), que diu que la indemnització no pot ser superior a l’import mitjà anual de les remuneracions percebudes per l’agent en els últims 5 anys (o mitjana dels anys, si és inferior a 5). En canvi, la fórmula de la bestreta «a compte de» no és el càlcul final de la indemnització, sinó tan sols un pagament a compte. En aquest sentit, doncs, s’ha de considerar vàlida i no contrària a la norma imperativa.
CONVÉ QUE ES DESGLOSSI RESPECTE DE LA COMISSIÓ HABITUAL?
Sobre si és necessari o convenient que el pagament anticipat aparegui identificat o desglossat de la comissió habitual de l’agent, al meu entendre és molt convenient. D’aquesta manera el cobrament anticipat de la indemnització resulta més clar i indiscutible. En cas contrari, si hi ha un conflicte resultarà més difícil per a l’empresari acreditar quina part del que ha cobrat l’agent és una bestreta de la indemnització per clientela i quina part és una comissió habitual. No obstant això, alguns tribunals no estableixen el desglossament com una condició sine qua non si existeixen altres mitjans acreditatius del cobrament de la bestreta.
ÉS UN DRET ADQUIRIT O HA DE RETORNAR-SE?
Més discutible podria ser la qüestió relativa a què passa si, arribat el final del contracte d’agència, resulta que no es reuneixen les condicions necessàries perquè l’agent cobri aquesta indemnització per clientela. És un dret adquirit o ha de retornar-la?. Al meu entendre, l’empresari podria sol·licitar la devolució perquè, si no es compleixen els requisits legals perquè es reporti aquesta indemnització, l’agent hauria cobrat anticipadament unes quantitats a les quals en realitat no té dret. Al meu entendre, el reconeixement dels pagaments a compte d’aquesta indemnització no suposa un reconeixement implícit d’aquest dret. No obstant això, també és cert que no conec cap cas en el qual l’empresari hagi sol·licitat als seus agents que retornin els pagaments anticipats que finalment per llei no els corresponen.
