Introducció
Les sentències del Tribunal Suprem (Sala 1a civil) de data 15 de gener, 2 i 9 de febrer, totes elles de l’any 2021, tracten per primera vegada una sèrie de qüestions de gran interès relacionades amb l’exercici del dret de separació del soci regulat en els articles 346 i següents de la Llei de Societats de Capital (“LSC”).
Aquest dret de separació reconegut en la LSC permet al soci desvincular-se de la societat recuperant el valor raonable de la seva inversió, sempre que es donin unes causes previstes en la llei o en els estatuts.
No obstant això, la LSC no es pronuncia sobre unes qüestions de summa importància i que ara han estat abordades per les referides sentències del Tribunal Suprem, i que són objecte d’anàlisi seguidament.
En quin moment, una vegada exèrcit el dret de separació, el soci perd la seva condició de tal?
Segons les Audiències Provincials del nostre país, podrien ser tres els moments en què es perd la condició de soci:
a) Quan el soci comunica a la societat la seva voluntat de separar-se (teoria de la declaració).
b) Quan la societat rep la referida comunicació (teoria de la recepció).
c) Quan la societat abona o consigna el reemborsament de la quota del soci, ja que la comunicació és solament un pressupost de l’exercici del dret (teoria del reemborsament).
El Tribunal Suprem argumenta que en les societats de capital, quan s’exerceix el dret de separació s’activa un procés que es compon de diverses actuacions: informació al soci sobre el valor de les seves participacions o accions; acord o, en defecte d’això, informe d’un expert que les valori; pagament o reemborsament (o en el seu cas, consignació) del valor establert; i, finalment, atorgament de l’escriptura de reducció del capital social o d’adquisició de les participacions o accions.
El referit Tribunal considera que la recepció de la comunicació del soci per la societat simplement desencadena el procediment indicat, però perquè es produeixin els efectes propis del dret de separació, és a dir, l’extinció del vincle entre el soci i la societat, ha d’haver-se liquidat la relació societària i això únicament té lloc quan es paga al soci el valor de la seva participació. Mentre no s’arriba a aquesta culminació del procés, el soci el continua sent i manté la titularitat dels drets i obligacions inherents a tal condició.
En conclusió, el Tribunal Suprem es decanta per la teoria del reemborsament i declara que, en les societats de capital, una vegada exèrcit el dret de separació pel soci, el soci no perd la condició de soci fins que li és pagat o consignat el valor de la seva participació.
Sense perjudici de l’anterior, ha de tenir-se en compte que, tractant-se d’una societat professional, el Tribunal Suprem (Sala 1a), en la seva sentència 186/2014, de 14 d’abril, es va limitar a resoldre aquesta qüestió conforme a la literalitat de l’art. 13.1 de la Llei de Societats Professionals, que estableix que el dret de separació és “eficaç des del moment en què es notifiqui a la societat”. En les sentències del Tribunal Suprem (Sala 1a civil) de data 15 de gener, 2 i 9 de febrer, totes elles de l’any 2021, el Tribunal Suprem aclareix que no considera que la solució de l’art. 13.1 de la Llei de Societats Professionals sigui generalitzable o extrapolable a les societats de capital, per la singularitat de la societat professional que es reflecteix en les liquidacions de les participacions, ja que la participació dels socis professionals constitueix, no ja una part del capital social, sinó una participació de treball que s’atribueix en atenció a les qualitats personals del soci. A més, en aquestes societats professionals revesteix gran importància la càrrega personal que suposa la prestació de serveis pel soci i l’especial comunitat de treball que s’estableix en aquest tipus societari, en el qual el comportament i circumstàncies personals dels socis tenen gran incidència en els altres.
Quan neix el dret al reemborsament del valor de les participacions en el capital?
La LSC tampoc especifica quan neix el dret al reemborsament de les participacions una vegada exercit el dret de separació. Referent a això, el Tribunal Suprem entén que dels arts. 347.1, 348.2 i 348 bis de la LSC cal deduir que neix en la data en què la societat ha rebut la comunicació del soci per la qual exerceix el seu dret de separació, perquè aquest és el moment a tenir en compte per a la valoració de la seva participació. El dret al reemborsament és immediat a l’exercici del dret de separació, sense perjudici que hagin d’emportar-se a efecte les operacions de valoració, en els termes i terminis que assenyala la LSC.
Com classificar el crèdit de reemborsament dimanant de l’exercici del dret de separació si és concursal?
A efectes concursals, la posició del soci que exerceix el seu dret de separació no és igual a la del soci de la societat liquidada, doncs, el dret de reemborsament del soci que ha exercit el dret de separació (encara que no estigui consumat) neix quan la societat rep la comunicació de l’exercici del dret, mentre que el del soci que no ha exercit el dret de separació no sorgeix fins que es liquida la societat.
En conseqüència, el crèdit de reemborsament fruit del dret de separació del soci tindrà caràcter concursal si la comunicació receptícia del seu exercici va tenir lloc amb anterioritat a la declaració del concurs de la societat. En cas de no exercici del dret de separació la quota de liquidació és extra concursal, en ser posterior als crèdits de tots els creditors de la societat.
Pel que fa a la classificació concursal del crèdit de reemborsament dimanant de l’exercici del dret de separació, el Tribunal Suprem considera que caldrà atendre els pressupostos subjectiu (persona especialment relacionada amb el deutor) i objectiu (negoci jurídic per donar lloc al crèdit) que concorrin al temps de naixement d’aquest crèdit. De concórrer tots dos pressupostos el crèdit de reemborsament ha de ser classificat com a subordinat, considerant el Tribunal que no concorre l’excepció de l’article 281.2.3r TRLC, tenint en compte que “el crèdit de reemborsament, quan suposa recuperació de la inversió efectuada pel soci, té una naturalesa anàloga a un negoci de finançament de la societat”.
