El passat 17 de juny de 2020, la DGT va publicar un interessant Consulta Vinculant enfront d’una qüestió plantejada per un matrimoni de residència fiscal libanesa (territori considerat per la legislació espanyola com un paradís fiscal) respecte si els dies passats a Espanya durant l’estat d’alarma no es comptabilitzen a efectes de determinar la residència fiscal Espanya.
Com era d’esperar la DGT va servir-se de l’IRPF i utilitzant el condicional va respondre que: En el present cas, en relació amb el citat criteri de permanència més de 183 dies, dintre del l’any natural, en el territori espanyol, els dies passats a Espanya pel matrimoni, a conseqüència de l’estat d’alarma, es computarien, per tant si estan més de 183 dies en territori espanyol en l’any 2020, serien considerats contribuents de l’IRPF. Ara bé, podrien retornar el seu país d’origen un cop finalitzes l’estat d’alarma. (circumstància prevista pel 21 de juny).
Faig èmfasis del condicional perquè la DGT no és rotunda ni categòrica, ja que no menciona ni fa referència els importantíssims decrets d’emergència aprovats i convalidats durant la vigència de l’estat d’alarma. A això, em refereixo amb aquells decrets que van establir la suspensió dels terminis de caducitat i preinscripció en matèria fiscal, amb el qual, en ser aquests terminis neutrals entre contribuents i l’AEAT, front aquest cas en concret, la possibilitat del no computa per determinar la residència fiscal Espanya estarà subjecta a debat, defensa i com de costum, al criteri últim dels tribunals.
